El primer pas de Los Andes

Després d’uns dies mig esbojerrats acabant d’enllestir la nostra estada a Santiago de Xile emprenem el primer viatge sota la nostra nova forma de vida nómade.

Deixant enrere els últims ajustos mecànics de la kombi, el maleït examen de gasos que ens ha fet donar més voltes que una baldufa i deixar el nostre pis en un estat impolut podem dir que comencem.

Sortim en direcció a Mendoza amb una prova de categoria per a la nostra nouvinguda casa rodant. El primer obstacle a superar es ni més ni menys que la gran Cordillera de Los Andes, la qual si tot va com ha d’anar superarem a través del pas “Los Libertadores” amb una altitud máxima de 3200 m.s.n.m. i els temuts i impressionants “Caracoles”.

El camí comença a obrir-se davant nostre i els km cauen un darrere l’altre a la velocitat del paisatge; una velocitat a la que ens hem de començar a acostumar per tal de poder gaudir al 100% tot el que anem voltant.

Ben aviat ens trobem el primer canvi de pendent important…la Cuesta de Chacabuco ens posa de cop i volta al nostre lloc amb un canvi de velocitat que diguèssim que és més de passeig…2ª marxa i poc més de 20 km/h…xino xano ens repetim, mentre per dins patim de pensar que tot el viatge sigui amb aquesta velocitat i convertint-se en el Pas de la Cordillera més lent del món.

Passats uns km el desnivell afluixa i tant nosaltres com la nostra companya de viatge suspirem i respirem tranquils i relaxats. La carretera ens guía i mica en mica ens endinsem en área muntanyosa envoltats de roques de mida descomunal i un fi curs de riu que marca el fons de la vall per la que continuem la nostra escalada. Tot això continua essent a una velocitat que ronda els 60 km/h, per tal que no ens perdem cap detall de l’entorn que anem deixant enrere.

Al cap d’aproximadament una hora arribem al inici del repte…”Los Caracoles”. De nou la pendent comença a accentuar-se i els estralls de l’altitud es fan presents en l’ófec del motor que mica en mica va cada cop més apurat. El número de cotxes, autobusos i camions que ens adelanten creix de forma considerable i es que tornem a anar de passeig…2ª, 20 km/h i el motor ofegant-se…

Arribat el punt en que la 1ª passa a ser la nostra marxa de camí decidim posar en pràctica els consells del nostre mecànic per tal de aconseguir una mica d’aire per al motor. Intermitents, arcén, fre de mà i cap a la porta del motor. Desconexió del filtre d’aire i tornada a arrencar, com quan un es pren algo pel mal de cap i miraculosament desapareix el malestar, així reacciona la kombi!

El so del motor canvia i si bé la velocitat no augmenta gaire l’esforç de la màquina i el patiment de tots tres comença a reduir-se. Des d’aquí ens queda un ascens d’aproximadament 1000 m en 29 corbes tancades, molt tancades i uns coberts amb molta inclinació.

Aquesta és la prova de foc, si passem aquest tram ja estarem a punt per deixar Xile i entrar a l’Argentina. Dit i fet, en aproximadament 1 hora a velocitat de running arribem a l’entrada del Túnel Cristo Redentor i el millor de tot es que a partir d’aquí la ruta ve en baixada.

D’aquí només ens queda l’engorrós tràmit d’aduana per a ser legalment en terres argentines. Però, no tot es tant fàcil amb la kombi carregada fins a dalt de tot amb totes les nostres pertenences arribem a l’aduana argentina…

La primera recompensa és un lomito que ens dona la benviguda i ens recorda desde el primer contacte que la gent just passada la cordillera és d’una altra manera molt més agradable i amigable que a la gran ciutat.

Després de disfrutar el dinar més merescut del dia i un temps d’espera inferior al que esperavem trobar comencem a fer els tràmits, pas u, pas dos, pas tres…ep! No podia sortir tot perfecte, després d’uns papeleos, uns mates d’espera i de la bona predisposició del personal aduaner ens trobem habilitats per continuar el camí, el segon repte superat!

Ara sí era qüestió de temps arribar a destí.


Reemprenem la marxa i ho fem d’una forma molt lleugera gracies a la muntanya que ens empeny avall. Els km comencen a caure cada cop més ràpid i de la mateixa manera el sol s’amaga rere la cordillera deixant pas a una nit clara que ens acompanyarà durant l´últim tram d’aquest trajecte.

Sense adonar-nos’en arribem al enllaç amb la RN40, pocdesprés girem per “Paso” i ja és aquí quan tenim la sensació d’haver arribat. Recordem els viatges transandins en “la petita” i com quan arribavem a aquest punt era sinónim de ja ser a lloc.

Ara de nou repetiem la sensació amb la nostra nova acompanyant, la kombi.

5 minuts més i ens plantem davant del portó de casa els pares de la Carla, ara sí! Hem arribat i estem vius per explicar-ho així que només queda gaudir de la familía i els amics de Mendoza durant uns dies i agafar energies per a re-empendre la ruta cap a nous destins.

300total visits,2visits today

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *