Descobrint Coya, entre el passat i el present

Després del nostre periode de pràctiques a les proximitats de Santiago, i d’haver finiquitat els tràmits relatius al final de la nostra vida sedentaria, estàvem preparats per sortir. Havia arribat el moment de posar rumb a l’aventura sense saber ben bé quin lloc ens allotjaria.

Si bé un planifica a on vol arribar durant el dia o la setmana la veritat es que viatjant un mai sap on anirà a caure.

El sol havia afluixat i l’ambient s’havia relaxat una mica. En aquest moment decidim sortir, era l’instant exacte  en que començava el viatge de veritat, sense proves, sense coneguts, el tret de sortida de l’aventura estava succeint i l’emoció era notable a l’ambient.

La ruta ens duu cap al sud, en direcció a Ushuaia amb ganes de descobrir tot el que ens amaga el camí. La primera parada era senzilla, Rancagua.

Rancagua és la capital de la Regió de O’Higgins (VI Regió), el bressol del “prócer” que doná la independència a la patria xilena, el nom del qual s’ha guanyat l’avinguda principal de totes les ciutats i municipis del territori transandí. Després de donar unes quantes voltes buscant on aparcar la Baldufa pel centre de la ciutat, arribem a la “Plaza de los Héroes”.

Era prop de mitjanit i encara hi havia vianants que passejaven, xerraven asseguts als bancs i fins i tot anaven amunt i avall amb els seuse skates aprofitant la textura del terra de la plaça. Amb aquest clima de tranquilitat ens dediquem a fer una volta i tirar quatre fotos just abans de que comencés la sessió de cuina.

En aquest punt es començava a perfilar el pla per al dia següent, una reacción al·lérgica havia atacat la Carla i s’havia d’aprofitar per posar-li fre i cura ara que erem a la ciutat.

Així va ser, visita al doctor amb un temps d’espera que ens recordava que fora de la capital tot es mou a un altre ritme, dutxa, injecció i com nova! Llestos per endinsar-nos a la “Cordillera” i conèixer un antic campament miner que va ser declarat patrimoni de la humanitat, Sewell.

Doncs no! Després d’esbrinar a l’oficina de turisme i a la fundació que adminsitra les visites al lloc vam entenre que no seria possible conèixer aquest poblet abandonat per iniciativa propia. El campament es troba en terrenys que son propietat d’una explotació minera i per tant no et deixen passar de forma individual.

Per sort la gent que ens va atendre ens recomaná un petit poble de característiques similars i al que podríem accedir de forma independent, Coya.

Amb rumb a l’ascens de la “Cordillera” les corbes es succeixen entre vessants poblades de pi i en poc més de 30 km arribem a l’entrada d’aquest poble. L’estòmac reclamava la nostra atenció i per a satisfer-lo vam trobar un petit bosc d’eucaliptus que ens va permetre accedir-hi amb la Baldufa inclosa.

Amb la panxa plena i la casa una mica més organitzada reprenem la ruta i comencem a passejar per les pujades i baixades que formen els carrers d’aquest poblet.

 Coya es un municipi que té un passat i un present molt lligat a la minería. Des de prinicpis del segle XX s’instalà  al poble una empresa minera nord-americana que va definir l’arquitectura d’una forma ben peculiar. Coya es un poble format per dos corrents diferents separades pel riu Cachapoal, al nord d’aquest les cases i edificaciones responen al estil rural xilè amb murs d’adobe, maons i petites finestres per donar llum al seu interior.

Passat el pont que creua el riu cap al sud, s’erigeix un nou Coya

Els nord-americans van importar tot, des de l’estructura dels carrers, els espais comuns verds i l’arquitectura de les seves cases. Un campament de cases unifamiliars que semblen extretes del més pur ambient rural estatunidense. Valles de fusta, entrades amb escaleta i rebedor on un s’imagina els inquilins asseguts prenent la fresca i contemplant el seu ramat de vaques al mig de Texas. Les planxes metàl·liques es superposen i a cada casa mostren una combinació diferent de colors que dóna al barri un aire pintoresc i curiós on avui en dia viuen els treballadors de l’actual explotació hidroeléctrica i minera de la zona.

Aquestes cases numerades són l’herència d’un passat que a dia d’avui es fa present al municipi. Tot aquí s’organitza al voltant de l’impolut camp de futbol on de tant en tant s’organitza partit, queden els vestigis del que fóu una pista de tennis de terra batuda on, en el seu moment els gerents “gringos” passaven les seves hores d’oci lluny de les seves llars.

Avui dins de tota aquesta infraestructura, s’hi emplaçen l’escola i l’hospital que atén els habitants de la comuna i fins i tot a l’antiga pista de bowling, on trobem l’escola d’orfebreria on les dones de Coya s’han organitzat per donar classes, muntar tours i donar a conèixer als visitants les artesanies i formes d’elaboració d’un sensefí de productes amb els que subsisteixen el dia a dia.

Coya ha estat sense dubte un descobriment per a nosaltres i marxem d’allí amb el bon gust de boca que et deixa la gent del lloc, la qual en tot moment ens va donar les indicacions i guía per poder aprofitar tot el que ofereix aquesta pintoresca localitat.

426total visits,2visits today

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *